T4. L'ÉSSER HUMÀ

“Nascut de la terra”, i “mira cap a munt” o “examina el que ha vist” és una altra manera de dir que som animals i que som racionals. Però encara som més. S'ha dit que l’ésser humà és un vivent dotat de paraula i pensament, i que això és el que més ens defineix. S'ha dit que és l'ésser vivent que s'organitza en comunitats sotmeses a lleis. S'ha dit que és l'animal que produeix eines i instruments per produir eines. Són definicions encertades però insuficients. Cada una d'elles només descobreix trets específics de l'ésser humà. Aquest, no és un ésser definitiu i acabat; sinó en evolució i transformació constant, buscant noves maneres de realitzar-se; com si es donessin diverses formes de viure com humà.

Uns dels temes més importans de què s'ocupa l'antropologia filosòfica consisteix determinar el que caracteritza específicament els éssers humans. Per aclarir la singularitat d'allò humà els filosofs han proposat teories molt diverses al llarg del temps.

Per la filosofia grega la característica determinat dels éssers humans és la racionalitat, que està associada a la capacitat d'utilitzar el llenguatge. A més a més, per al pensament grec l'ús de la raó és inseparable de la vida moral i social.

El cristianisme considera que el que destingeix els ésser humans és l'ànima immortal, creada per Déu. Els éssers humàs son criatures especials, per tal com han estat creades a imatge i semblança de Déu. Per això existeix en nosaltres un element i transcendent que va més enllà d'allò material i que és el fonament de la nostra dimensió personal i de la nostra dignitat

Segons l'existencialisme, la llibertat és la dimensió essencialment huma­na que ens distengueix la resta dels éssers. Les pedres, els arbres o els ocells es defineixen per una serie de trets fixos que els caracteritzen. En canvi,les persones no tenin aquests trets fixos, ja que podem emprar la lli­bertat per construir el nostre propi ésser. Els éssers humans som allo en que ens convertim emprant la nostra llibertat.

Per a la filosofia de Karl Marx, el tret distintiu del que és huma és el tre­ball. Tot i que els animals també realitzen tasques, cap d'ells no és capaç d'imaginar el fruit del seu esforç;. Només els éssers humans som capaços d'utilitzar la raó imaginativament per transformar el món que ens envolta de manera creativa. Aquesta possibilitat és el que ens diferencia deis animals i el que ens fa veritablement humans.

Per als filosofs vitalistes, com ara Friedrich Nietzsche o José Ortega y Gasset, la consciencia de la nostra vida individual és el que ens fa humans. Cap altre animal no és capaç d'apreciar que la vida és el punt de partença des del qual cobra sentit tot el que fem i pensem."

Aquesta sorprenent varietat de teories diferents no esgota les explicaci­ons que els filosofs han ofert sobre la singularitat humana. A !'hora de defi­nir el que és huma, altres pensadors han insistit en la importancia que tenen elements tan var ¡iats com ara l'art, el joc ,el riure... Quin de tots aquests trets creus que és més rellevant per explicar el que som?

La influencià del dualisme antropolog ha estat extraordinària. Aquesta concepció defensa l'existència en el ésser humà del cos i de l'ànima com dos elements separades. Aquesta fou la teoria dominant durant molts segles, primer en la seva visió platònica i més tard en la seva visió cristiana fins a arribar a la modernitat. Serà a partir del S.XVIII quan el predomini del dualisme antropològic va començar a ser qüestionat i se va arribar sobretot a través de la ciència moderna a un monisme antropologic, el qual considera que l'ésser huma està constituït per una única realitat: el cos

A partir del S.XX, aquest debat encara continua, pero s'intenten armonitzar ambdues postures, apostant per una explicació material del cos però sense caure en un reduccionisme incapaç d'entendre la profunda complexitat de l'esser humà.

La teoria de l'ànima en Plató

Introducció a l'ànima (presupost metafísic)

Per entrendre millor la teoria de l'ànima platònica primer hem de partir de la seva metafisica (teoria de la realitat) Plató separa la realitat en dos móns Plató estableix un dualisme ontològic, és a dir la realitat està formada per dues dimensions: El món sensible i el món de les idees.

Món sensible: Format pel món de les realitats particulars, en el qual es dóna la multiplicitat, la generació i la destrucció. És el conjunt de les coses perceptibles pels sentits, coses materials, temporals i espacials.

Món de les idees: Està format per les idees, aquestes no són conceptes o representacions mentals sinó realitats objectives que existeixen amb independència de les coses sensibles

La natura de l'ànima

L'ànima en Plató és una entitat eterna i intel·ligible, causa de la vida i del moviment del cos.

Eterna: Existeix abans del cos i continuarà existint un cop el cos mori

Intel·ligible: No la podem conèixer al través dels sentits és espiritual.

Plató assegura que l'ànima està de manera antinatural al cos i que la mort és una mena d'alliberament. La vida és entesa com el pas d'ànima per un cos, però l'ànima pertany al món intel·ligible. Com que l'ànima és immortal per Plató la missió i el projecte vital de l'ésser humà és la cura de l'ànima; la filosofia serà entesa per Plató com cura de l'ànima per cuidar-se un mateix. L'anima per plató és un jardí que hhem de cultivar

L'estructura de l'ànima

Per Plató, l'anima té tres parts relacionades i que creen una harmonia entre elles:

Racional --> Coneixement és intel·ligent, de naturalesa divina , la seva virtut és la phronesis (prudència) i sophia (saviesa).

Irascible → Relacionada amb la força és la font de les passions nobles (valor, coratge, fortalesa)

Concupiscible → Relacionada amb les Passions font de les passions innobles (apetits, desigs corporals),

L'auriga és la part racional de l'ànima la part intel·lectual que s'esforça per abandonar el cos i pujar al món de les idees

El cavall blanc representa la part del coratge de l''ànima la part de la voluntat bona, la que vol també pujar al món de les idees.

El cavall negre és la part concupiscible i racional de l'ànima la de les passions baixes, aquesta està arrelada al món sensible i no vol pujar al món de les idees. Aquesta part hi està arrelada als cinc sentis, a la terra, a allò munda, i vol romandre allí. Amb força i voluntat anima podrà volar al món de les idees, com més cura i més hàgim treballat la part racional més fàcil serà la pujada al món de les idees.

Com en la nostra vida si treballem, si fomentem la constància és més faci'l després tindre resultats. Si jo estudio tot els dies, estaré preparada per fer l'examen. Si jo faig esport cada dia, estaré preparat per córrer una marató. Si estic tot el dia sense fer res, no puc pretendre després córrer una marató o aprovar un examen

Per aquesta raó hem de fomentar en aquesta vida el cavall blanc ( les bones passions ) i l'auriga (la racionalitat) perquè després pugui pujar al món de les idees.

En l'ànima la passió ben governada és una bona passió, l'anima ha d'estar preparada per reconèixer la idea de bé, per pujar al món de les idees. De la mateixa manera que jo no reconec una bona cançó al piano si no estic educat per fer-lo, cal educar a l'ànima par arribar a la idea de bé.

En l'ànima la passió ben governada és una bona passió, l'anima ha d'estar preparada per reconèixer la idea de bé, per pujar al món de les idees.

De la mateixa manera que jo no reconec una bona cançó al piano si no estic educat per fer-lo, cal educar a l'ànima par arribar a la idea de bé.

Aprendre és recordar

Com que l'ànima abans d'estar en el nostre cos ja estat al món de les idees, el coneixement és per plató recordar. Conèixer és que la nostra ànima recordi el que ja ha vist al món de les idees, para recordar el que hem d'estimular-la i posar en pràctica les coses que aprenem, si la virtut està en el nostre interior el que hem de fer és practicar par sortir-la a la llum. Els individus aprenem practicant

La missió en la teva vida és és prendre cura de la teva ànima de la teva interioritat hem de tindre temps per ella.

Descartes serà l'autor frontissa entre la concepció de l'edat mitjana i l'edat moderna. A partir d'aquest moment cap al S.XVIII el predomini del dualisme antropològic va començar a ser qüestionat.

Dualisme Cartesià

Descartes serà un pensador del segle XVII. En aquest segle comença la revolució científica i l'època moderna . És un segle de grans avanços en ciència, es començarà a estudiar l'anatomia, el cos i és canvia de perspectiva des d'una concepció on la veritat es fundamenta en la metafísica a una concepció on la veritat es troba en el criteri de certesa del subjecte personal. La filosofia cartesiana tindra molt a veure amb aquest canvi.

Un dels principals aspectes de la filosofia cartesiana serà el seu dualisme antropològic. Descartes serà el filòsof modern que més ha distingit dues substàncies en l'ésser humà. La res cogitans i la res extensa

La res cogitans és l'ànima, l'esperit i el pensament coneguts com la substància pensant. La res cogitans és el conjunt de totes les activitats intel·lectuals dels ésser humans. Aquesta és una característica típica dels humans que no tindran altres ésser vius, ja que per Descartes els vegetals o els animals no tenen res cogitans, no posseeixen pensament.

A l'altra banda, temin la res extensa, és a dir la matèria., la corporalitat. L'ésser humà és la unió entre res cogitans i res extensa, la unió de cos i pensament L'ésser humà és una criatura particular, ja que és l'única que posseeix aquesta unió.

Però per Descartes són dues dimensions completament oposades, el pensament és lliure i inextens i voluntari, tanmateix el cos és mecànic, té una extensió i és necessària. Està als antípodes de la res cogitans La res extensa és material, determinada, el pensament és material i indeterminat

A partir d'aquesta reflexió del cos i l'ànima naixeran moltíssims problemes dins de la filosofia cartesiana, com la pregunta sobre quina és la relació entre ànima i cos, entre res cogitans i res extensa?

Descartes serà el gran defensor del cos com a màquina, guiada pels nervis on tots els mecanismes estan perfectament equilibrats en una harmonia, el cos com un rellotge perfecte amb un engranatge molt complex, (fent aquesta reflexió s'anticiparà a la robòtica)

Per Descartes el cos és una cosa automàtica, el filòsof, va estudiar molt els reflexos com per exemple, quan el metge em dóna un colp amb un martell al genoll, tots aquests reflexos són automàtics. . Descartes tindrà una visió del cos determinista, tot allò que esdevé al cos es pot explicar a través de les lleis de la física , el cos es comporta igual que una màquina on el seu funcionament es pot predir científicament.

L'automatisme del cos té la seva màxima expressió en els animals, els animals són per Descartes de màquines sense consciència, sense intel·ligència i sense llenguatge. La diferència entre els ésser humans i les animals són moltes: les més importants el llenguatge i l'ànima Descartes serà el màxim exponent modern de l'ésser humà com ésser intel·ligent fet de llenguatge, racional i lliure hi ha una gran exaltació de l'ésser humà en aquesta època

L'esser humà racional dominaria el món si no fos per què té un cos, que és limitant: és la res extensa que impedeix a l'ésser humà d'alliberar-se en tota la seva magnitud

Però aleshores quina és la relació entre ànima i cos? La relació per Descartes és donada en la glàndula pineal. Descartes deia d'aquesta petitíssima glàndula, allotjada just en el centre del nostre cervell, era el "seient" de l'ànima i el nucli on es gestaven tots els nostres pensaments.

Com ja hem dit en el S.XVI es el segle de l'anatomia i els estudis mediques, els cervells venen disseccionats i estudiats, aquesta glàndula pineal serà per Descartes la glàndula que agafi tots els imputs del nostre cos i dels nostres sentits Exemple jo tinc dues mans, dos ulls d'aquests m'arribem molts imputs , m'arriba que la taula està freda , m'arriben els colors, etc tot aquest material ve unit a la glàndula pineal. Així per Descartes està relació entre cos i ànima es fa en la glàndula pineal

A partir d'ací Descartes comença un estudi, que estaria molt a prop dels neurocientífics actuals ¿Com el cos interacciona amb la ment? Com la ment influencia al cos? L'obra on estudiarà aquesta relació es titula les passions de l'ànima

El moviment de la vida biològica del cos estan dividides en Descartes en dos: Les accions i les passions. Les accions són voluntàries per Descartes, vull aigua agafo l'ampolla, l'anima comanda als meus nervis el fet que jo agafi l'ampolla. Les Passions tanmateix són involuntàries, el riure, el plor són coses involuntàries. Els sentiments i els passons són coses que els esser humans tenen de manera involuntària ¿Però aleshores d'on procedeixen?

Nosaltres no decidim quan s'enamorem quan una cosa ens fa riure, etc. Vénen del cos, però no les decidim nosaltres. Aquestes no són ni bones ni roïnes, a més a més fan la vida digna de ser viscuda i ens poden donar de bons consells, però evidentment l'ésser humà per ser millor ha de tindre controlades les seves passions., per no ser esclau d'elles. L'home cartesià és aquell que té una vida programada i calculada.

El monisme antropològic afirmava que l'ésser humà està format unicament pel seu cos material. L'ésser humà està constituït per una única realitat, que és el cos.

Segons els monistes, nosaltres som el nostre cos. Allò que anomenem ànima és tan sols un efecte produït pel funcionament dels nostres òrgans. Atès que és material, el cos obeeix té lleis naturals, de manera que el seu comportament es pot predir mitjançant la física, la química i la biologia. L'única diferència que hi ha entre les persones i les màquines és el grau de complexitat.

A més, com que rebutgen l'existència d'una part espiritual en l'ésser humà, els monistes creuen que no existeix res després de la mort. Quan morim, el nostre cos deixa de funcionar i nosaltres, simplement, deixem d'existir.

Julien Offroy de La Mettrie (1709-1751) fou un dels monistes antropològics més cèlebres. Per a La Mettrie, l'ésser humà és una espècie de robot molt sofisticat, la complexitat del qual és tan gran que a vegades ens fa pensar en l'existència d'una part immaterial anomenada ànima. L'ànima, però, no existeix, ja que tan sols som matèria.

Molts autors han donat suport a alguna versió del monisme antropològic. Aquests pensadors consideren que es tracta de la teoria més conseqüent amb la moderna visió científica del món, segons la qual tot el que existeix està constituït per matèria. D'acord amb aquesta interpretació, l'ésser humà també està format per àtoms, igual que les plantes o els animals. El que som es pot explicar científicament: estem fets de cèl-lules, que al seu torn estan fetes de molècules. Amb tot, el monisme antropològic també deixa molts interrogants sense resoldre. Si l'ésser humà només està fet de matèria, com podem explicar l'aparició del pensament i de la consciència? D'on provenen els sentiments? Es possible oferir una explicació materialista del que s'esdevé quan ens enamorem o quan ens emocionem en llegir un poema?

Ben bé des del segle XVIII, l'antropologia filosòfica s'ha dividit entre els partidaris del dualisme í els defensors del monisme materialista. L'encès debat entre aquestes dues teories encara continua, tot i que en l'actualitat també s'han proposat visions alternatives que miren d'harmonitzar ambdues posicions, l'emergentisme, per exemple, una teoria que surt de Mario Bunge, un dels físics més importants del S.XXI

El francès Jean-Paul Sartre va ser el màxim exponent del existencialisme. Aquest corrent filosòfic aconsegueixo la seva plenitud en el continent europeu entre les dues guerres, caracteritzada per una terrible onada de violència que va originar una immensa crisi de consciència desencadeno en la reflexió sobre l'existència. Sartre serà un filòsof francès i va ser professor de les grans universitats parisines. Va tindre una relació amb la filòsofa Simone de Beauvoir, autora de l'obra El segon sexe, una de les fites del feminisme del segle XX. Quan servia com a soldat ala Segona Guerra Mundial, Sartre fou capturat pels alemanys i confinat a un camp de presoners durant uns quants mesos. Després d'haver estat alliberat, es va incorporar al moviment de la resistència francesa alhora que treballava en la seva obra L'ésser i el no-res. Posteriorment, Sartre també va exposar els principis de la seva filosofia en novel.les, obres de teatre i textos divulgatius. La seva tasca com a escrip-tor va obtenir et màxim reconeixement el 1964, quan ti fou concedit el premi Nobel de Literatura. Sartre, però, el va rebutjar perquè estava en contra d'aquest tipus de distincions oficiats. At llarg de la seva vida, Sartre va mantenir un compromís actiu amb tot tipus de causes polítiques i socials.

Sartre explicava aquesta singularitat humana recorent a la distinció entre essència i existència. L'essència fa referència al conjunt d'elements característiques que fan d'algun ésser el que és. Segons Sartre, totes les coses totes les coses que veiem al voltant nostre tenen una essència prefixada que determina eI que són. L'essència d'una pedra, d'un arbre o d'un cavall defineix el que són quests éssers.

Les persones, en canvi, no tenen una essència fixa i definida. Amb les tries que fem al llarg de la nostra existència, les persones ens convertim en aIlò que acabem sent. La nostra llibertat ens permet configurar eI tipus de persona que volem ser. Aquesta capacitat d'elegir lliurement és una característica única dels és-sers humans.

De fet, Sartre distingia entre dues formes molt diferents d'és-ser, que anomenava ésser-en-si i ésser-per-a-si. Les coses són éssers-en-si, perquè tenen una essència fixa que especifica el que són;-, Els éssers-en-si no són capaços d'elegir, i allò en què consisteixen és quelcom permanent i determinat. Les persones, en canvi, són éssers-per-a-si, per tal com són lliures i conscients. Els éssers humans no tenim una essència prefixada. En les persones, l'existència precedeix l'essència. És a dir, la nostra llibertat ens permet anar construint allò que arribem a ser. Basant-se en aquesta distinció, Sartre afirmava que, en rigor, e!s únics éssers que realment existeixen són les persones. Existir consisteix a construir la pròpia essència per mitjà d'eleccions lliures. Per això podem dir que les coses són, encara que no existeixen, perquè no poden escollir. L'existencialisme rep el nom de la importància que Sartre donaven a l'existència com a tret distintiu del que és humà.

Segons Sartre, en les persones l'existència és anterior a l'essència. La llibertat és la característica fonamental que ens identifica com a humans.

I LES DONES SÓN IGUAL DE LLIURES?

Dins de l'existèncialisme Simone de Beauvoir va reflexionar sobre la llibertat i la posició de la dona en la societat

Entre la múltiple producció d'obres de teatre, novel•les, assatjos í memóries, destaca EI segon sexe (1949), la seva obra fonamentat. Beauvoir tracta de caracteritzar allò femení com a diferenciat i descobreix que, de fet, aquesta diferenciació s'ha donat culturalment i es continua donant en la nostra societat moderna i liberal.

La finalitat d'aquest 'desvetllament" és la construcció conscient de l'espai d'allò femení. Però ara redefinit en funció de la definició que s'atorgui la dona a ella mateixa, i no com a resultat d'un manament social tradicional en què la figura masculina s'imposa "naturalment" a la femenina (fal-locràcia).

El segon sexe comença amb aquesta cita: «Tot el que ha estat escrit per homes sobre les dones és sospitós, ja que ells són, alhora, jutge i part.» A més, és una declaració de principis que pretén posar en dubte el discurs masculí sobre la dona, desproveint-lo de la seva suposada "objectivitat".

En aquesta obra, hi ha una crítíca de la modernitat, que, a part del progrés i de l'emancipació i la Ilibertat, ha dissenyat també espais socials per al masculí i el femení. Així, la categoria masculí està relacionada amb el poder, mentre que la de femení es relaciona amb la submissió, la privacitat, el tancament, el matrimoni, la maternitat, llar í el treball domèstic. Aquesta condició es troba convenientment reglamentada per la religió, el dret, la ciència í la moral. La missió consisteix a posar en relleu aquesta mistificació per oferir l'oportunitat d'alliberar-se. La igualtat que es defensa en aquest espai simbòlic modern només és una falsa igualtat, ja que sota la forma e participació equitatíva en l'ordre social, amaga l'exercici del poder del mascle en formes d'autoritat reconegudes socialment i reglamentades jurídícament. Per això, cal un replantejament, diu Beauvoir, del mateix significat de ser dona:Ser dona no és una condició biològica sinó cultural. el sufragisme no va ser suficient la batalla per l'alliberament de la dona pren, a partir d'ara, la forma de la lliuta per la diferència, del genere com a tema. No hi ha prou amb el canvi de les condicions materials, el canvi ha de ser simbòlic.